Marc Badia/Jan Monclús. Let me die alone but please film it

Exposició actual

Let me die alone but please film it, és el projecte expositiu que Marc Badia (Barcelona, 1984) y Jan Monclús (Lleida, 1987) presenten, de forma conjunta i en diàleg creuat, a Fundació Arranz Bravo dins del programa Gallery Weekend de Barcelona 2017.

La mostra explora la similituds entre el binomi èxit-fracàs i el concepte d’absurd o “fer malgrat tot”. Una combinació que permet entendre i aproximar-nos a certs interessos disfuncionals que comparteixen els dos artistes com són l’error, la decisió, la broma o el repte absurd. Es tracta d’una posada en crisi que prioritza l’anticipació dramàtica, la recerca d’un altre model d’anhel esperançador, o la persecució de fantasies irracionals, davant d’aspectes més categòrics com el raonament o el pes convencional de la nostra societat, donant lloc a moments únics que s’alliberen i es desenvolupen des d’una posició descentrada, imprevista i desassossegada.

La proposta té com a punt de partida el primer “fail” gravat per una càmera, que es remunta a l’any 1912. Es tracta de la filmació en què l’austríac Franz Reichelt (1878-1912) va voler provar el seu disseny de paracaigudes saltant des de dalt de la Torre Eiffel. A les imatges de la pel·lícula podem veure a Reichelt en el moment previ al salt i com aquest cau en picat produint la seva mort instantània. Una acció que ha passat a la història, més com un símbol d’estupidesa que com un sacrifici al progrés tecnològic, i recordat com una acció desproporcionada.

Let me die alone but please film it, títol compost per una frase senzilla, de baix relleu, a mig camí entre el marginal i l’heroic, planteja una dialèctica centrada en la pintura expandida mitjançant la confecció d’un relat escrit a quatre mans. Una reflexió que pren protagonisme des d’un discurs meta-pictòric sorgit a partir d’una cruïlla de rols: d’una banda la figura del loser, entès com un ens disfuncional que prioritza l’ideal improductiu a la normalització instal·lada; de l’altra, l’entusiasta, que opera des d’un caràcter més propi del desig i l’exaltació. Dos posicionaments reunits en un exercici d’intensitat màxima, sota una multitud de micro-històries que barregen realitat i ficció, així com altres reflexions i preocupacions sobre les expectatives i incerteses pròpies de l’artista emergent.

Jordi Antas