Arranz-Bravo 75-75

    Exposició actual

    Des de la fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75è aniversari de l’Eduard Arranz-Bravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. 75 personalitats del món de la cultura i de la societat civil  -crítics d’art, poetes, mestres, estudiants, artistes, ciutadans de L’Hospitalet…- han estat convidats a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hi hem proposat una selecció de 75 peces, formada per cinquanta-nou obres inèdites d’Arranz-Bravo, sis objectes de la seva col·lecció personal i deu obres provinents del fons de la Fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics de l’Arranz-Bravo hi estan representats. Les 75 obres amb les seves 75 interpretacions les podeu descobrir en la present exposició i en l’edició especial que hem publicat per a l’ocasió.

    L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz- Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Isidor Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (José Corredor- Matheos); l’esbojarrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluís Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); la creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de Vicenç Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; l’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nord-americans vinculats a la galeria Franklin Bowles de San Francisco i Nova York; la connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Sílvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jèssica Jaques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González i Lluís Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez), i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els artistes més joves (Marcel Rubio, Raúl Páez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz i Bernat Daviu) i professors de Belles Arts (Mar Redondo i Roser Masip); i finalment, l’estret vincle amb la ciutat de l’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la Fundació amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat.

    Falla d’Ayelen Peressini i Aldo Urbano

    Exposició actual

    FALLA és el títol de l’exposició conjunta que l’Ayelen Peressini (1986) i l’Aldo Urbano (1991) protagonitzen a la Fundació Arranz-Bravo. Ambdós guanyadors de la Beca per a la Creació Artística de la Fundació Guasch Coranty, les característiques de les seves respectives obres els han portat a col·laborar en aquesta mostra, que compta amb el comissariat del crític i historiador de l’art Jordi Garrido (1991), debutant en la curadoria amb aquest projecte.

    “És contemporani qui percep la falla del seu temps; […] qui fa d’aquesta fractura el lloc d’una cita entre el temps i les generacions” diu el filòsof Giorgio Agamben. Aquesta FALLA és el punt on l’obra de l’Aldo i l’Ayelen es troben, un espai d’incomoditat en què es fan paleses les mancances d’un present que, com tots, és hostil. És a partir d’aquesta hostilitat, pròpia d’una societat postmoderna tardana que ha desterrat de les nostres vides tot allò que va més enllà de la raó i el materialisme salvatges, que tant l’Aldo com l’Ayelen aborden una necessitat humana; una necessitat interior que connecta l’individu amb una espiritualitat perduda.

    La línia, el moviment i l’espai són els tres elements bàsics de la combinatòria que dóna lloc a les obres que trobem a FALLA. D’una banda l’Ayelen Peressini se situa a mig camí entre l’escultura i l’arquitectura; un àmbit mixt d’estructures tridimensionals que tot i les seves dimensions – superiors en la majoria dels casos a l’escala humana – resulten enormement tènues, quasi volàtils. Aquesta contraposició entre lleugeresa visual i grans dimensions és la dualitat que injecta potència a l’obra de l’Ayelen: l’espai que ocupen esdevé una presència sensible però invisible, que fa vibrar el buit silent suspès al seu interior, llest per a ser habitat espiritualment. A l’altra cara de la moneda trobem l’obra de l’Aldo que s’emplaça en un punt indeterminat – que no necessita cap més definició de la que ja té – amb un peu a la pintura i l’altre al dibuix. En ambdós casos hi demostra una voluntat clara d’interpel·lar a l’altre, ja sigui a través de la forma, amb línies vibrants, o de plans desencaixats de la superfície bidimensional de la pintura, envaint així en última instància l’espai. Aquesta interpel·lació en el cas de la pintura es dóna de manera molt clara, ell mateix parla de provocar “curtcircuits cognitius” en l’observador a través de les combinacions cromàtiques àcides i traços irregulars.

    Mitjançant aquestes eines proporcionades per l’Ayelen Peressini i l’Aldo Urbano, FALLA enceta una discussió sobre la contemporaneïtat i les seves mancances espirituals a través de l’art.