Toni Molins. Raul Páez. Fer-se lloc en el desert

    Exposició actual

    Comissariada per Biel Llinàs, l’exposició Toni Molins. Raul Paez. Fer-se lloc en el desert a la Fundació Arranz Bravo presenta una proposta conjunta de dos artistes emergents, Raul Paez i Toni Molins que desenvolupen una pràctica artística irreverent, des de contextos físicament i simbòlicament perifèrics. El desert posmodern, un espai, segons Gilles Lipovetsky, erm, sense fronteres ni camins predefinits on impera la lògica de la incertesa, la provisionalitat i l’autoexplotació, esdevé aquí metàfora tant del treball com de l’accelerada trajectòria de Molins i Páez, llaurada al marge dels circuits de producció hegemònics.

    Davant la impossibilitat d’ocupar més espai horitzontal del que els ha cedit la institució, ambdós artistes decideixen agafar impúls i atacar l’espai verticalment, com qui salta una tanca que l’impedeix seguir el camí premeditat. Les seves obres, s’articulen aquí com a parts d’un tot que envaeix l’espai expositiu creant una unitat indivisible a partir de la pintura, l’escultura i la instal·lació. Els assemblages construits per Paez, a partir de material trobat i impersonal, que ens remeten als descampats (espais urbans sense una funció clara) i les flotants i inabarcables pintures de fons neutre de Molins, que es fan presents aquí com a miratges o aparicions espectrals, dialoguen en una constant tensió entre allò real i fictici, entre l’hostilitat del camí i l’èpica de superar la travessia. És en aquest espai inhòspit i immersiu, com el mateix desert, on les obres es fan presents com a fites que el visitant haurà d’interpretar per traçar el seu propi recorregut, seguint la lògica de l’etern errar que defineix la pràctica artística contemporània, a la recerca de l’oasis enmig del desert. Comptarà per això amb l’inestimable ajuda del kit d’explorador, format per un mapa del desert de la fundació i un conjunt d’enganxines amb els noms de cada peça que els serviran de full de ruta.

    [Biel Llinàs]

    Toni Molins (Sant Feliu de Llobregat, 1995) treballa al seu estudi de Sant Feliu de Llobregat i entre les seves fites més recents hi trobem Miracles de dubtosa autenticitat (2018) al Claustre de Santa Anna del Raval, Pensar-se com un anemòmetre (2018) a l’Espai Angram de Barcelona i la Bacanal al Palau Falguera (2017), a Sant Feliu, la seva ciutat natal.

    Raul Paez (L’Hospitalet de Llobregat, 1995) es forma acadèmicament a l’Escola Massana i actualment treballa a l’Espai Garatge, a L’Hospitalet de Llobregat. Entre les seves exposicions hi trobem Enemy (2018), a la galeria Córdova, Es solo el principio (2017) al Centre Cultural Sant Josep, de L’Hospitalet de Llobregat o la participació en Arranz-Bravo 75/75 (2017) a la fundació.

    Biel Llinàs (Felanitx, 1994) és artista visual i gestor cultural. La seva obra s’ha pogut veure, entre altres llocs, al V Premi de Pintura Internacional Guasch Coranty (2018) a Centre d’Art Tecla Sala, a Ciutat Subterrània 04 (2017) al CCCB i a En Paral·lel (2016), mostra individual a Ca’n Timoner, a Mallorca. S’inicia com a curador el 2017 a través del seminari de pràctiques curatorials ON MEDIATION #5.

    Jugar com una fruita no és Jugar. Mònica Planes i Alejandro Palacín

    Exposició actual

    Jugar com una fruita no és jugar, de Mònica Planes (1992) i Alejandro Palacín (1989), és la primera mostra com a tàndem creatiu dels dos artistes residents a l’Hospitalet. Planes i Palacín parteixen d’una recerca entorn dels espais d’oci i els objectes quotidians per reflexionar sobre les diferències entre utilitzar i jugar.

    En la seva investigació han arribat a certs patrons que es repeteixen, arquetips de les ti- pologies tant dels espais d’oci com dels objectes: un teatre grec, un skatepark, una pica, una banyera o una safata, etc. Per interrelacionar els uns i els altres, es redueix l’espai a la categoria d’objecte fent-ne reproduccions a escala: d’aquesta manera, un teatre pot esdevenir una pica i un skatepark pot ser un plat (o un skate-plat). És arribat aquest punt que els nous objectes han de ser activats, tot propiciant la interacció entre l’objecte quotidià i l’element que habitualment hi encaixaria: una pica i l’aigua, o un plat i el menjar, per exemple. En aquesta activació és on es detecten les relacions formals i essencials tant dels espais com dels objectes: en una pica teatre, l’aigua cau per les grades de la mateixa manera que la mirada del públic es precipita sobre l’escena, que en aquest cas estaria protagonitzada per un desguàs.

    Amb un comissariat a quatre mans de David Armengol i Albert Mercadé, Planes i Palacín proposen veure fins a quin punt és l’entorn el que exerceix una influència sobre nosaltres o si, per contra, som nosaltres els que esdevenim subjecte dins l’espai.

    (Jordi Garrido)