Falla d’Ayelen Peressini i Aldo Urbano

    Exposició actual

    FALLA és el títol de l’exposició conjunta que l’Ayelen Peressini (1986) i l’Aldo Urbano (1991) protagonitzen a la Fundació Arranz-Bravo. Ambdós guanyadors de la Beca per a la Creació Artística de la Fundació Guasch Coranty, les característiques de les seves respectives obres els han portat a col·laborar en aquesta mostra, que compta amb el comissariat del crític i historiador de l’art Jordi Garrido (1991), debutant en la curadoria amb aquest projecte.

    “És contemporani qui percep la falla del seu temps; […] qui fa d’aquesta fractura el lloc d’una cita entre el temps i les generacions” diu el filòsof Giorgio Agamben. Aquesta FALLA és el punt on l’obra de l’Aldo i l’Ayelen es troben, un espai d’incomoditat en què es fan paleses les mancances d’un present que, com tots, és hostil. És a partir d’aquesta hostilitat, pròpia d’una societat postmoderna tardana que ha desterrat de les nostres vides tot allò que va més enllà de la raó i el materialisme salvatges, que tant l’Aldo com l’Ayelen aborden una necessitat humana; una necessitat interior que connecta l’individu amb una espiritualitat perduda.

    La línia, el moviment i l’espai són els tres elements bàsics de la combinatòria que dóna lloc a les obres que trobem a FALLA. D’una banda l’Ayelen Peressini se situa a mig camí entre l’escultura i l’arquitectura; un àmbit mixt d’estructures tridimensionals que tot i les seves dimensions – superiors en la majoria dels casos a l’escala humana – resulten enormement tènues, quasi volàtils. Aquesta contraposició entre lleugeresa visual i grans dimensions és la dualitat que injecta potència a l’obra de l’Ayelen: l’espai que ocupen esdevé una presència sensible però invisible, que fa vibrar el buit silent suspès al seu interior, llest per a ser habitat espiritualment. A l’altra cara de la moneda trobem l’obra de l’Aldo que s’emplaça en un punt indeterminat – que no necessita cap més definició de la que ja té – amb un peu a la pintura i l’altre al dibuix. En ambdós casos hi demostra una voluntat clara d’interpel·lar a l’altre, ja sigui a través de la forma, amb línies vibrants, o de plans desencaixats de la superfície bidimensional de la pintura, envaint així en última instància l’espai. Aquesta interpel·lació en el cas de la pintura es dóna de manera molt clara, ell mateix parla de provocar “curtcircuits cognitius” en l’observador a través de les combinacions cromàtiques àcides i traços irregulars.

    Mitjançant aquestes eines proporcionades per l’Ayelen Peressini i l’Aldo Urbano, FALLA enceta una discussió sobre la contemporaneïtat i les seves mancances espirituals a través de l’art.