Marcel Juliana. Surfeit

    Exposició actual

    Marcel Juliana (Barcelona, 1991) és la figura més entranyable, il·lustrada i somniadora de l’extraordinària generació d’artistes a la que pertany: fornada nascuda als anys noranta, formada costa amunt durant els anys de la crisi, però hiperactiva i multipropositiva, batejada per Bernat Daviu amb el nom de Garrofistes (Enric Farrés Duran, Joana Roda, Aldo Urbano, Jan Monclús, Francesc Ruiz Abad…). Marcel Rubio és un dels membres del grup amb una mirada artística més personal: per la seva innocència, pel seu imaginari exultant, i també per a la seva sensibilitat incisiva, alhora onírica i nostàlgica, que plasma a través de la modesta disciplina del dibuix.

    Per a l’exposició a la FAB Marcel Rubio ha decidit expressar a través del dibuix un tema de nova invenció: el Surfeit. Surfeit és un verb anglosaxó que el podríem traduir com a “Excés”. “Allò que excedeix del que és necessari”, ho defineix el diccionari d’Oxford. Però també és un excés en el vici: deriva, també, del francés sur fait (sobre fet, over dosed): una sobredosi d’estímols sensorials, d’agrapament intens a la vida. A Surfeit el Marcel Rubio intenta copsar el record d’una experiència sensorial extrema, viscuda per l’artista com una etapa vital iniciàtica en la seva primera juventut, que l’abocà al plaer, a la sexualitat, a la festivitat però també als seus contraris: a l’ètica, al pensament i la moral.

    A Surfeit és la vida la font primera d’on raja l’obessió, que el Marcel evoca a través de les metàfores -entre romàntiques i surrealistes- dels animals salvatges i de la ruïna. Per en Marcel la ruïna és un reducte de vitalitat. Tracta la ruïna -en aquest cas les ruïnes del Born barceloní- com si es tractés d’un pergamí desfet del Satiricon de Petroni, amb les seves orgies i banquets sensuals, remots i desgastats, protagonitzat per homes, que sovint apareixen metamorfosejats oníricament en bèsties i animals. La reflexió de Juliana sobre la ruïna té origen enles lectures de Walter Benjamin. A banda del seu interès per la metàfora de l’Angelus Novus -l’àngel exultant de vida que sobrevola un món enrunat-, també l’interessa de l’autor alemany la filosofia que es desprèn dels Passatges, reivindicant una forma d’art a través de la mirada activa i nostàlgica del recorregut urbà.

    Marcel Juliana és artista visual. Graduat en Belles Arts a la universitat de Barcelona, va ser resident al Taller BDN els anys 2013 i 2014. En els anys 2016 i 2017 ha exposat a Passatge Studio, La Puntual de Sant Cugat i a l’Espai Angram de la revista Mirall (comissariat: Jordi Garrido).

    L’exposició Surfeit està comissariada per Albert Mercadé i compta amb la col·laboració de l’escriptor Victor Balcells.

    Contrapunt. Arranz-Bravo

    Exposició actual

    Col·labora. EASD Serra i Abella de L’Hospitalet

    No hi ha rastre ni acció en la figura d’Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941) que no ens aparegui com a un fervorós contrapunt. Pensem en l’extraordinària celebració cromàtica que va significar la fàbrica Tipel en contrast amb la griso del franquisme. O la seva figuració efusiva reaccionant contra l’abstracció informalista regnant durant els seixanta a Barcelona. Contrapunt vital, també, quan, en plena popularitat, a les portes de la mort de dictador, el nostre artista es trasllada a una masia a Vespella de Gaià (Tarragona). O el contrapunt dels vuitanta: quan aliè al boom pictòric que caracteritzà aquells anys, es refugià a la població marinera i taciturna de Cadaqués. I, finalment, contrapunt artístic i vital a partir dels noranta: el moviment conceptual marca el to artistic d’una dècada, davant la qual Arranz-Bravo reacciona accentuant el seu interès i dedicació en la pintura, avui refugi privilegiat per a reflexionar sobre qüestions fondes de l’existència.

    Arranz-Bravo entén la seva obra actual com una espècie de contrapunt musical: aquest so breu, vibrant i intens que contrasta amb tota la resta de música de fons de la partitura, però no per a negar-la, sinó per a afirmar-la amb mé rotunditat. Una fuetada cromàtica sentida que ens fagi vibrar com a éssers humans. És com una roca agresta enmig de la uniformitat d’un jardí japonès; un nota greu inesperada en una fuga ascendent de Bach; o com una pinzellada espontània i precisa sobre un fons pàlit en un dels darrers quadres de Joan Miró. Moments subtils d’intensitat creativa, que Arranz-Bravo ha treballat per a
    l’exposició metafòricament, en un projecte de conjunt que integra la pintura, l’escultura, el dibuix i l’obra sobre paper.

    L’exposició compta amb la col·laboració de l’Escola d’Art i Disseny Serra i Abella de L’Hospitalet, el qual en el curs de l’exposició presentarà un projecte d fotografia i disseny a partir de la idea de Contrapunt.