• Aïda Andrés Rodrigálvarez. Cossos infralleus

    Col·laboren: Mònica Planes, Alejandro Palacín i Frederic Montornés
    Exposició 30 novembre 2017 _ 11 de febrer 2018

    Aïda Andrés Rodrigálvarez (Barcelona, 1985) és la darrera guanyadora del premi d’Arts Visuals Arranz-Bravo 2016. El jurat, que va estar format pels artistes Bernat Daviu, Eduard Arranz-Bravo, Miquel Gelabert, i el crític Albert Mercadé, van premiar a l’artista per la coherència, contundència i unitat dels seus darrers projectes, centrats en el treball obert i sensible de la captació de la llum a través del gravat, el paper o la ceràmica, en un medi tan agreste com l’Antàrtida. En efecte, l’Aïda passà prop d’un mes vivint al continent més remot i gèlid per a dur a terme una indagació artística: la captació de la llum en el seu estadi més desesperat i sublim. L’exposició a la fundació Arranz-Bravo es presenta com la continuació d’aquell projecte antàrtic. L’Aïda amplia i aprofundeix en els problemes artístics fonamentals que en van sorgir: noves sèries de paper policromat amb els matisos lumínics de la terra i atmosfera; grans escultures de paper, amotlladores dels espais essencials i abstractes que va divisar; i noves sèries de gravat, a partir dels accidents i sensacions que va l’Aïda va viure a l’Antàrtida.

    Els artistes Mònica Planes i Àlejandro Palacín, companys d’estudi de l’Aïda en el taller de L’Hospitalet, parlen així de la seva obra en el text Mirar la llum tocar les coses: “L’Aïda fa visible la llum. Utilitza diferents medis i estratègies per relacionar-s’hi i registrar com aquesta entra en contacte amb els cossos per tal de materialitzar-la. Captura l’atmosfera de llocs i de moments concrets a partir de donar cos a tots aquells elements intangibles i passatgers que conformen els entorns. No la produeix ni la reprodueix, la registra. (···) Per percebre aquesta mena d’incisions infralleus cal ser allà, conviure-hi. És per això que per a l’Aïda casa seva és una localització essencial per al desenvolupament de les seves pràctiques. És allà on, immersa en el dia a dia, va registrant aquestes modificacions que nota com una activitat més de la seva quotidianitat. Com si coporoduís totes les obres amb el temps, la seva part consisteix bàsicament en contemplar: contemplar com una forma d’afecció davant el que mira i sentir com un forma de conèixer.”

    Inauguració: Dijous 30 de novembre 19:30
    Fundació Arranz Bravo: Avinguda Tarradellas, 44. L’Hospitalet de Llobregat.
    Centre Cultural Tecla Sala (M: L1, La Torrassa)
    Dimarts a dissabte: 17h -20h. Diumenges: 11 – 14 h

  • Bernat Daviu. Garrofistes

    Bernat Daviu (Girona, 1985) és un cul inquiet de l’actual escena artística barcelonina. Artista i galerista, Daviu compagina la direcció dels espais Passatge Studio i la galeria Bombon projects amb una prolífica activitat com a artista i com a fundador del grup Forever Blowing Bubbles. Format a l’escola d’art Central Saint Martins de Londres, els seus interessos artístics es fonamenten en la recuperació de l’esperit utòpic i revolucionari dels moviments d’avantguarda, des d’una perspectiva alhora romàntica, irònica i contestatària. Mogut per aquest ideal Bernat Daviu funda el moviment Garrofista, un grup format per artistes, músics, escriptors i poetes de l’escena artística emergent, que es reuneixen al voltant de la garrofa com a metàfora de la precarietat i la resistència. Artistes i creadors es troben en un context fictici d’avantguarda que en Bernat Daviu organitza i imagina en diferents formats: la pintura, el vídeo, l’escriptura o la performance.

    Després de la presentació del grup Garrofista a la Fundació Joan Miró (festival Loop 2016) i al MACBA (A l’Internacional d’Antoni Miralda i Montse Guillen, abril 2016), Bernat Daviu proposa un tercer acte del grup a la Fundació Arranz-Bravo. Es tracta d’una exposició de retrats de membres del col·lectiu realitzats per ell mateix. S’hi podran veure els artistes Aldo Urbano, Marcel Rubio, Patricia Fernandez, Enric Farrés, Daniel Moreno o Lluc Baños, la cantant Martina Borrut, la gastrònoma Susana Sunçais, la galerista Joana Roda, la comissària Caterina Almirall, el guitarrista Gerard Serra, l’escriptor Victor Balcells, el director de cinema Marc Roca o la productora Sira Roda.

    Activitats complementàries
    En el marc del festival Loop -18- 27 de maig-, Marc Roca (un dels membres fundadors del moviment i co-director de la pel·lícula del moviment Guanyar-se les garrofes) juntament amb Artur Tort, Marc Cuscó i Gabriel Ventura presentaran la pel·lícula El néctar de la inflació (2017).

  • Arranz-Bravo 75-75

    Des de la fundació hem tingut la pensada de celebrar el 75è aniversari de l’Eduard Arranz-Bravo amb un projecte a l’alçada de les circumstàncies. 75 personalitats del món de la cultura i de la societat civil  -crítics d’art, poetes, mestres, estudiants, artistes, ciutadans de L’Hospitalet…- han estat convidats a escollir i comentar una obra d’art de l’artista. Els hi hem proposat una selecció de 75 peces, formada per cinquanta-nou obres inèdites d’Arranz-Bravo, sis objectes de la seva col·lecció personal i deu obres provinents del fons de la Fundació Arranz-Bravo. D’una manera o altra, tots els moments artístics de l’Arranz-Bravo hi estan representats. Les 75 obres amb les seves 75 interpretacions les podeu descobrir en la present exposició i en l’edició especial que hem publicat per a l’ocasió.

    L’aportació de cadascun dels participants ha ajudat a reconstruir una biografia artística d’Eduard Arranz- Bravo del tot atípica: el despertar creatiu dels anys seixanta amb l’evocació dels seus companys de generació (Isidor Prenafeta, Antoni Llena, Francesc Parcerisas) i crítics del moment (José Corredor- Matheos); l’esbojarrament dels setanta amb la feliç interpretació de protagonistes de l’època (Lluís Bassat, Antoni Marí, Jordi Garcés), la mirada dels historiadors experts (Àlex Mitrani) o l’experiència dels seus galeristes (Gaspar); la creativitat lluminosa dels vuitanta a Cadaqués des de l’autoritat crítica de Vicenç Altaió o la vivència del galerista Àlex Nogueras; l’obertura internacional dels noranta amb el copiós grup de seguidors nord-americans vinculats a la galeria Franklin Bowles de San Francisco i Nova York; la connexió de la crítica catalana amb la pintura actual d’Arranz-Bravo, tant la més experimentada (Sílvia Muñoz, Núria Poch, Ricard Planas, Conxita Oliver, Martina Millà, Jèssica Jaques, Josep de Calassanç Laplana, Mercè Pomers, Joan González i Lluís Nacenta) com la més jove (Jordi Garrido, Bernat Puigdollers, Georgina Parrilla, Aina Mercader, Marta Sánchez), i la connexió retinal d’Arranz-Bravo amb els artistes més joves (Marcel Rubio, Raúl Páez, Francesc Ruiz Abad, Pere Llobera, Miquel Gelabert, Martí Cormand, German Consetti, Albert Arribas, Artur Muñoz i Bernat Daviu) i professors de Belles Arts (Mar Redondo i Roser Masip); i finalment, l’estret vincle amb la ciutat de l’Hospitalet i les moltes complicitats teixides des dels anys vuitanta i durant l’acció de la Fundació amb escoles, professors, galeristes, alumnes, artistes, directors de museus, associacions i la governança de la ciutat.

  • Falla d’Ayelen Peressini i Aldo Urbano

    FALLA és el títol de l’exposició conjunta que l’Ayelen Peressini (1986) i l’Aldo Urbano (1991) protagonitzen a la Fundació Arranz-Bravo. Ambdós guanyadors de la Beca per a la Creació Artística de la Fundació Guasch Coranty, les característiques de les seves respectives obres els han portat a col·laborar en aquesta mostra, que compta amb el comissariat del crític i historiador de l’art Jordi Garrido (1991), debutant en la curadoria amb aquest projecte.

    “És contemporani qui percep la falla del seu temps; […] qui fa d’aquesta fractura el lloc d’una cita entre el temps i les generacions” diu el filòsof Giorgio Agamben. Aquesta FALLA és el punt on l’obra de l’Aldo i l’Ayelen es troben, un espai d’incomoditat en què es fan paleses les mancances d’un present que, com tots, és hostil. És a partir d’aquesta hostilitat, pròpia d’una societat postmoderna tardana que ha desterrat de les nostres vides tot allò que va més enllà de la raó i el materialisme salvatges, que tant l’Aldo com l’Ayelen aborden una necessitat humana; una necessitat interior que connecta l’individu amb una espiritualitat perduda.

    La línia, el moviment i l’espai són els tres elements bàsics de la combinatòria que dóna lloc a les obres que trobem a FALLA. D’una banda l’Ayelen Peressini se situa a mig camí entre l’escultura i l’arquitectura; un àmbit mixt d’estructures tridimensionals que tot i les seves dimensions – superiors en la majoria dels casos a l’escala humana – resulten enormement tènues, quasi volàtils. Aquesta contraposició entre lleugeresa visual i grans dimensions és la dualitat que injecta potència a l’obra de l’Ayelen: l’espai que ocupen esdevé una presència sensible però invisible, que fa vibrar el buit silent suspès al seu interior, llest per a ser habitat espiritualment. A l’altra cara de la moneda trobem l’obra de l’Aldo que s’emplaça en un punt indeterminat – que no necessita cap més definició de la que ja té – amb un peu a la pintura i l’altre al dibuix. En ambdós casos hi demostra una voluntat clara d’interpel·lar a l’altre, ja sigui a través de la forma, amb línies vibrants, o de plans desencaixats de la superfície bidimensional de la pintura, envaint així en última instància l’espai. Aquesta interpel·lació en el cas de la pintura es dóna de manera molt clara, ell mateix parla de provocar “curtcircuits cognitius” en l’observador a través de les combinacions cromàtiques àcides i traços irregulars.

    Mitjançant aquestes eines proporcionades per l’Ayelen Peressini i l’Aldo Urbano, FALLA enceta una discussió sobre la contemporaneïtat i les seves mancances espirituals a través de l’art.

  • Francesc Ruiz Abad. I didn’t know I was collecting

    Francesc Ruiz Abad. I didn’t know I was collecting

    Recorregut amb audioguia: Amb intervencions locutades d’Eduard Arranz-Bravo, Anna Dot, Oscar Holloway, Jan Monsalvatje i Eulàlia Rovira amb Inditexts.

    Preguntar al taulell d’ingrès de la fundació

    ’I didn’t know I was collecting’ és la primera exposició individual de caràcter insititucional de Francesc Ruiz Abad, guanyador del premi d’arts visuals Arranz-Bravo 2015. La comissària de la mostra, Anna Dot, proposa un recorregut expositiu format per una successió aleatòria de pintures, dibuixos, llibretes, mapes, capses, documents de viatge o audiovisuals vinculats a l’itinerari artístic i personal de l’artista. L’exposició vol subratllar el caràcter ‘processual’ de l’obra d’un artista que ha realitzat la major part d’experiències pictòriques en itinerància (a Europa, a Àsia i Amèrica). La seva obra és, així, una ‘pintura en trànsit’, tal i com ho defineix al catàleg de la mostra Albert Mercadé, director artístic de la FAB; una pintura oberta a les estratègies pròpies de l’art conceptual -el viatge, l’exploració, el treball textual, la investigació-, sense renunciar als principis estètics de la pintura contemporània: la ironia, l’estranyesa, la intensitat plàstica.

    Francesc Ruiz és un destacat exponent de la nova escena pictòrica barcelonina; una generació nascuda durant la dècada dels noranta que té l’ambició de retornar la pintura a la centralitat de l’art contemporani. Els seus referents pictòrics es troben principalment en la pintura europea contemporània: Sigmar Polke, Oliver Kossack, Fiona Rae, Jakub Julian Ziolkowski o l’escola de Leipzig (Tilo Baumgärtel, Jonathan Meese…etc), aquest,a darrera ciutat en la que el Francesc Ruiz ha residit. Una obra irònica, psicodèlica i vital, que enllaça amb l’obra de pintors resistents del nostre propi context, com Pere Llobera o Rasmus Nilausen.

  • Carlos Valverde. Stronghold

    Stronghold Carlos Valverde Black TEAM

    Stronghold (fortalesa) és el nom del darrer projecte de Carlos Valverde (Cáceres, 1987), realitzat en coproducció entre la Fundació Arranz Bravo, l’espai d’art Homesession del Poble-sec i l’escola Sant Jaume de la Fep de L’Hospitalet. Valverde ha elaborat tres grans fortaleses en tres indrets diferents, que l’espectador està convidat a descobrir.  Per a participar en el projecte l’artista convida als usuaris de la fundació Arranz-Bravo a inscriure’s a l’equip de la fundació i seguir les seves instruccions: black.stronghold@carlos-valverde.com

    L’obra de Valverde no és per ser contemplada. És per ser viscuda i experimentada. L’espectador no se situa davant l’obra, sino que penetra al seu interior i en forma part. Stronghold necessitarà de l’ajuda del públic per a ser completat, descobrint els camins ocults i les experiències ignotes que s’amaguen darrera del projecte. Una metàfora que planteja l’art com una estructura de defensa davant la vida. Cada una de les decisions i accions que l’espectador desenvolupi a l’interior de la fortalesa farà avançar o retrocedir en el seu objectiu: trobar allò que s’amaga al final del camí.

    El tret de sortida de Stronghold serà el proper dia 10 de juny a les 11h, acabant l’activitat amb un dinar a les 14h a la Fundació Arranz Bravo: el banquet Stronghold comissariat pel col·lectiu Forever Blowing Bubbles (Bernat Daviu i Joana Roda).
    Comissariat: Artur Muñoz i Albert Mercadé

    Dates: 10 de juny– 24 de setembre de 2016 (fins 17 de juny Sant Jaume de la Fep i Homesession)
    Inauguració: Divendres 10 de juny a les 14h (Fundació Arranz Bravo)

    Fundació Arranz Bravo:
    Dimarts a dissabte: 17h -20h. Diumenges: 11 – 14 h
    Avinguda Tarradellas, 44. L’Hospitalet de Llobregat. Centre Cultural Tecla Sala (M: L1, La Torrassa)

    Homession:
    visita amb cita prévia fins el 17 de juny: info@homesession.org
    Carrer de la creu dels Molers, 15. Barcelona. M: L3,PobleSec

    Horaris Sant Jaume de la Fep:
    De dv 10 juny a divendres 17 de juny. de 8 a 13:30 i de 15h a 20h (excepte dv fins 18h)
    Carrer Satiago Apòstol 36-40, L’Hospitalet. M: L1, Torrassa/Santa Eulàlia

  • Arranz-Bravo. El dibuix en acció

    Exposició Arranz-Bravo el dibuix en acció

    Inauguració : Dijous 18/02/2016 – 19:30h

    L’exposició Arranz-Bravo. El dibuix en acció, vol revisar els usos, tècniques i modalitats emprades per Eduard Arranz Bravo en la disciplina del dibuix, des dels inicis de la seva trajectòria artística fins a l’actualitat, en una selecció que aplega peces escollides del fons de la FAB, dibuixos de la col·lecció del Museu de L’Hopitalet, carpetes inèdites d’obra sobre paper de la col·lecció Monteiro Soares del Brasil i, finalment, obra sobre paper contemporània realitzada per Arranz-Bravo. La mostra compta amb l’edició d’un catàleg, amb textos de la crítica d’art Núria Poch, Albert Mercadé, director artístic de la FAB, i una entrevista a Eduard Arranz-Bravo.

    El dibuix va ser el protagonista del debut artístic d’Arranz Bravo, tal i com ho demostra la portada del primer catàleg sobre l’artista, escrit per Baltasar Porcel el 1966, i també el premi de dibuix Ynglada-Guillot del 1968 que Arranz Bravo guanyà i que es conserva al fons del MNAC. Després arriba el temps fecundo d’experimentació de finals dels seixanta: és el moment de la fàbrica Tipel, de la Sala Gaspar, del tàndem amb Bartolozzi, dels happenings, d’Eivissa i les desfilades de la confusió a Granollers. A l’exposició en són prova d’aquest moment dos projectes: els esbossos de la Tauromàquia (projecte amb Rafael Bartolozzi que té com origen un tour que realitzaren amb el torero Antonio Ordóñez a moltes de les places espanyoles i que s’exposà a l’Spanish Institute de Nova York), i el projecte Zahara-22 amb Xavier Guardans, que realitzaren en un viatge a Zahara de la Sierra.

    Complementen aquest període les carpetes de 1968 localitzades a la col·lecció Monteiro Soares del Brasil -130 obres sobre paper entre dibuixos, aquarel·les i gravats-, les quals demostren que la subversió plàstica que Arranz-Bravo estava portant al carrer, naixia del treball diari i la introspecció de taller. En ells percebem la seva obsessió per a la figura humana i el seu ànim de portar en un estadi inexplorat les primeres experimentacions biomòrfiques de Pablo Picasso o les fabulacions oníriques i punxants de Joan Miró.

    Tanca l’exposició la seva obra contemporània, formada d’una banda pels esbossos de les escultures monumentals realitzades a L’Hospitalet (El Pont de la Llibertat, Museu d’Hisòria de L’H), i una sèrie de grafit sobre paper -Roots- de gran format que l’aritsta ha realitzat per a l’ocasió. L’exposició El dibuix en acció, vol reivindicar la figura d’Eduard Arranz Bravo com un dels dibuixants vivents més importants del país, tal i com ha sigut observat per diferents crítics que han escrit sobre la seva obra, com José Corredor Mateos, Baltasar Porcel o Ricard Planas.

    Segueix l’expo amb el HT #ABdibuix

  • Arranz-Talo. Los extremeños

     Los Extremeños és un projecte artístic realitzat per Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1942) i Felipe Talo (Barcelona, 1979). Pintures, vídeos, teles, cartes, escultures, caixes, dibuixos i objectes quotidians manipulats són el resultat d’un procés intens de transferència artística entre tots dos creadors, en una proposta que pretén recuperar, des d’una mirada contemporània, l’esperit de col·laboració creativa viscut pel propi Arranz-Bravo durant els anys setanta i vuitanta, amb artistes com Rafael Bartolozzi, Jaime Camino, Bigas Luna, Ferran Adrià o Richard Hamilton.

    Lose Extremeños és una exposició que recull un camí d’anada i tornada. Durant els darrers deu mesos Arranz-Bravo ha anat rebent un conjunt de caixes amb objectes al seu interior. Són les anomenades caixes psíquiques de Felipe Talo, les quals incorporen objectes de densa càrrega anímica recollits pels carrers de Berlin i intervinguts per l’artista. Els mateixos objectes han estat posteriorment transformats per Arranz-Bravo al seu estudi de Vallvidrera. Es tracta, com afirma Felipe Talo, d’una operació de canibalisme espiritual, on es procedeix, emulant a antics rituals animistes, a una transferència psíquica on el jo es reivindica com a altre. Aquesta concepte de l’alteritat del jo, es materialitza en un conjunt artístic híbrid on les vores del jo es difuminen, creant un miratge d’identitat. ¿On és el veritable Arranz-Bravo? ¿On està el veritable Talo? A Los Extremeños la veritat es torna mentida, i la mentida veritat.

    Format a la universitat de Barcelona, amb estudis de Belles Arts i filosofia, des del 2003 Felipe Talo ha residit i exposat a Mèxic, Madrid (galeria LaAlegria), Shanghai i Berlin (Bananaprojects). Des del 2009 que ve desarrollant el projecte Metempsicosis. Durant tots aquests anys ha mantingut una correspondència ininterrumpuda amb Arranz-Bravo. L’exposició Los extremeños és la plasmació d’aquesta deriva.

    L’exposició es complementa amb l’edició d’un catàleg i un text crític de Sonia Fernández Pan.

  • Contra Arranz-Bravo

    Una exposició col·lectiva, amb obres de Gerard Ballester, Lluc Baños i Natàlia Giné, comissariada per Aina Mercader. La Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet de Llobregat acull, de l’1 d’octubre al 6 de desembre, l’exposició col·lectiva Contra Arranz-Bravo.

    Els treballs dels tres artistes, que transmuten entre l’escultura i la instal·lació, interpel·len l’espai en el sentit més ampli i perequià (Georges Perec, 1936-1982) del terme i parteixen de 0 s’enfronten directa o indirectament amb el treball i la gramàtica d’Eduard Arranz-Bravo.

    La comissària ha convidat als joves creadors a seleccionar obres d’Arranz-Bravo, entre les quals hi ha dibuixos de joventut, pintures i aiguaforts de diverses èpoques. D’aquesta manera, es fan seu el treball d’Arranz-Bravo i es presenta una nova lectura del fons de l’artista.

    Contra Arranz-Bravo ocupa tot l’espai expositiu de la Fundació (normalment la sala està dividida entre, als primers passadissos, l’exposició temporal de propostes emergents i, al fons, la temporal d’Arranz-Bravo) amb obres dels quatre artistes. Les propostes de Ballester, Baños i Giné entren en contacte amb les peces del mestre d’una manera més o menys explícita. A vegades s’hi refereixen directament, altres hi fan una picada d’ullet, o són utilitzades com a base per a crear i donar forma als propis projectes.

    La major part del material exposat és obra site specific, pensada a propòsit per aquesta mostra i prenent com a punt de partida les formes, colors i temes recurrents d’Arranz-Bravo.

    Diem que la realitat s’explica a partir del temps i l’espai, però, descobrim amb Perec que l’espai en si mateix és una realitat. Tot passa en l’espai (domèstic, quotidià, expositiu) i tot es pot acabar reduint a espai. A Contra Arranz-Bravo, els tres artistes el viuen, l’ocupen, l’interroguen, l’investiguen i el treballen amb total llibertat i solvència.

    A l’espai exterior: ja sigui al pati de la Fundació (Ballester treu fora de la sala d’exhibició els mòduls recreats amb fusta que fan de paret i separen la sala) o al carrer de L’Hospitalet de Llobregat (Giné està interessada per la mesura de les coses. Per exemple, s’esforça a saber quina distància hi ha del terra a la part més alt del Pont de la Llibertat d’Arranz-Bravo –situat a la Rambla de Marina– prenent la seva alçada com a mesura de referència i portant-la, a manera de gran vara vertical, al pati de la Fundació).

    A l’espai expositiu: Ballester proposa Desplaçar l’entrada, una gran cortina de plàstic, molt abans d’arribar a la sala; i s’adapta a l’arquitectura de l’espai amb el projecte en cartó de Peces per a… (cantonada, sòcol). A més, dificulta la visibilitat d’algunes pintures o força recorreguts, a partir de la instal·lació d’uns plafons translúcids.

    A l’espai domèstic: Baños projecta el seu vídeo-performance Interaccions, que proposa un joc de desdoblament en el temps i en l’espai, on fa diverses accions i interactua amb objectes quotidians o materials trobats. El dia de la inauguració realitzarà la performance en viu que quedarà gravada i es projectarà en loop a l’exposició. A més, inclou Senyalètica, el seu propi llenguatge de símbols amb el qual descriu la realitat i alguna de les obres d’Arranz-Bravo exposades.

    Contra Arranz-Bravo s’inaugura l’1 d’octubre, a les 20h, coincidint amb el Barcelona Gallery Weekend (1-4 octubre) que se celebra en diversos centres d’art de la capital catalana i de L’Hospitalet de Llobregat.

  • David Lorente_IT

    Contra Arranz-bRAVO

    David Lorente (Barcelona, 1989), estudiant de darrer curs de la facultat de Belles Arts de Barcelona, va ser escollit com l’artista guanyador del Premi Arts Visuals Arranz 2014, en un concurs que van participar més de seixanta artistes. El jurat va valorar l’atreviment i contundència de la seva obra, així com la sòlida personalitat que es desplega a través d’un llenguatge híbrid, insòlit i delirant. El seu treball, tot i que l’escultura hi té un pes preponderant, s’afirma a través de diferents formats, tècniques i disciplines: la imatge digital, la fotografia, el vídeo. Un imaginari explosiu i eclèctic que pren com a punt de partida la realitat ja reproduïda: objectes trobats, imatges de revistes, vídeos ja enregistrats… Lorente realitza un ‘cocktail’ del nostre món hipervisual, i en fa un destil·lat amb un profund sentit crític. David Lorente és un artista compromès, que vol fer reflexionar sobre la buidor de moltes vides viscudes en el marc del món de la societat de consum. D’aquí el títol de la mostra, IT: It per la ‘cosització’ de la societat, cada cop més materialitzada i capitalitzada; cada cop més consumible, i per tant comestible. Una societat  menjable perquè qualsevol cosa és susceptible de ser rebaixada per oferir-se al mercat global de la societat de consum.

    L’exposició ha comptat amb el treball de tres comissaris: David Martrat, Montse Liz i Mar Esteve, els quals són alumnes de l’assignatura de Crítica d’art de la professora Pilar Bonet (universitat de Barcelona). Mercès al conveni que la fundació ha establert amb la Universitat de Barcelona, aquesta és la primera exposició comissariada pels tres joves crítics, acomplint així un de les missions fundacionals de la FAB: donar primeres oportunitats de professionalització a joves artistes i crítics d’art. Els comissaris han reforçat conceptualment l’exposició, tot preguntant-se si l’obra de David Lorente no vol anar més enllà de la materialitat per a investigar trets fonamental de la identitat de l’ésser humà. Es pregunten els comissaris: ‘Que s’amaga sota la pell de cada individu? És la identitat una veritat inqüestionable? Existeix la possibilitat de simular a través de l’art noves realitats, encara que això qüestioni molts dels principis identitaris de la nostra realitat?’

    Aquestes són algunes de les preguntes que l’artista formula a través dels projectes que configuren aquesta exposició, encapçalada pel concepte “IT”, fonèticament molt pròxim a l’ “ID” identitari, el qual en tot moment es confronta a la materialitat de l’objecte. Les reflexions dels comissaris es materitalitzen en diferents textos publicats al catàleg de la mostra, amb referències teòriques a  Walter Benjamin o Jean Baudrillard.

    L’exposició romandrà oberta fins el diumenge 27 de setembre (fundació tancada del 15 de juliol al
    15 de setembre).

  • Fernando M. Romero. Partículas Elementales

    ‘Partículas Elementales’ és la primera exposició individual de Fernando M. Romero (Córdoba, 1978) a Catalunya. Comissariada per Albert Mercadé, i amb la col•laboració del crític d’art Jaume Vidal Oliveras, l’artista cordobès explora alguns dels components artístics fonamentals de la seva obra, centrada en una recerca sobre les relacions visuals i conceptuals que l’artista identifica en els camps de la percepció icònica i la ciència. Colisions, explosions, trajectòries, interferències són fenòmens que es troben al nucli tant de la creació artística com de la recerca científica, desembocant així a models artístics que ens permetin interpretar la realitat que ens envolta. Romero vol caçar els matisos icònics i expressius que apareixen en la micro-realitat que s’amaga rera els objectes, així com en la fragmentació del temps, a través d’un llenguatge artístic híbrid que abraça la fotografia, la pintura, el vídeo i la instal.lació.

    Resident entre Berlín i Córdoba, Fernando M. Romero és un dels artistes més prometedors de la plàstica espanyola contemporània, una realitat avalada per la seva trajectòria, que inclou la participació a fires com JustMad (Madrid), SWAB (Barcelona), Estampa (Madrid) o ArteSantander (Santander); diferents exposicions individuals, a Berlín (Egbert Baqué Contemporary Art), Estocolm (Candylandgallery), València (Galería Paz y Comedias), Elx (IV Beca Pilar Montalbán), Sevilla (AJG Gallery), Córdoba (Combo) o Santander (Galería Siboney); i importants reconeixements com la Beca Artes Nobles 2009, la IV Beca de Pintura Pilar Montalbán 2012 o la Beca de Creación de la Fundación Botí en 2001.

  • Arranz-Bravo. Magnus

    Realitzada en col·laboració amb el Centre Cultural de Terrassa, la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet i el Centre Cultural Tecla Sala, l’exposició ‘Arranz-Bravo. Magnus’ presenta una selecció de les 60 obres en gran format més reeixides del darrers deu anys de trajectòria del pintor català Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). La darrera dècada de treball d’Arranz-Bravo es caracteritza per l’assumpció de nous reptes artístics, entre els quals es troba la pintura sobre tela en gran format: tríptics, polítiptics, gran quadrants pictòrics, que acullen la simbologia clàssica del pintor barceloní, sotmesa ara a una nova revisió. Les mans, les creus, els cossos humans fragmentats, formes inserides dins les fresques i elèctriques superfícies de color que caracteritzen la seva paleta cromàtica. Bona part de l’obra presentada ha estat realitzada al seu nou taller de pintura a Vallvidrera, dissenyat per l’arquitecte Jordi Garcés, i mereixedor d’un dels premis FAD del 2014. Un període fèrtil i ambiciós, el qual, per la repercussió internacional de l’artista (a Xina, Estats Units i Rússia), ha tingut ben poca visibilitat a casa nostra. La qualitat i l’envergadura del projecte fan d’aquesta mostra una exposició insòlita i d’excepció.

    Centre d’Art Tecla Sala + Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet. Del 26 de març al 31 de maig 2015

  • Arranz-Bravo. Magnus

    Realitzada en col·laboració amb el Centre Cultural de Terrassa, la Fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet i el Centre Cultural Tecla Sala, l’exposició ‘Arranz-Bravo. Magnus’ presenta una selecció de les 60 obres en gran format més reeixides del darrers deu anys de trajectòria del pintor català Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). La darrera dècada de treball d’Arranz-Bravo es caracteritza per l’assumpció de nous reptes artístics, entre els quals es troba la pintura sobre tela en gran format: tríptics, polítiptics, gran quadrants pictòrics, que acullen la simbologia clàssica del pintor barceloní, sotmesa ara a una nova revisió. Les mans, les creus, els cossos humans fragmentats, formes inserides dins les fresques i elèctriques superfícies de color que caracteritzen la seva paleta cromàtica. Bona part de l’obra presentada ha estat realitzada al seu nou taller de pintura a Vallvidrera, dissenyat per l’arquitecte Jordi Garcés, i mereixedor d’un dels premis FAD del 2014. Un període fèrtil i ambiciós, el qual, per la repercussió internacional de l’artista (a Xina, Estats Units i Rússia), ha tingut ben poca visibilitat a casa nostra. La qualitat i l’envergadura del projecte fan d’aquesta mostra una exposició insòlita i d’excepció.

    Centre d’Art Tecla Sala + Fundació Arranz-Bravo, L’Hospitalet. Del 26 de març al 31 de maig 2015

  • Escenaris de realitats (re)ficcionades

    reficcionada realitats

    Mapes ficcionats de la ciutat de L’Hospitalet, llistats d’executats al Camp de la Bota i flyers venent ingeniosos serveis a la societat. És el nou projecte de la FAB, comissariat per Daniel Gasol.

    Els artistes Trujillo, Martí i Montenegro proposen una nova temptativa de diàleg artístic amb la realitat quotidiana: inventen noves formes per habitar-la, però concentrant-se ara en la transformació de la vivència real narrativa de ficció.

    Les tres propostes artístiques s’encaren des de tres prespectives ben imbricades dins les pràctiques d’art contemporani: la cartografia, la ironia i la memòria històrica.

    del 06/10/2014 al 01/02/2015

  • FAB. 5 anys.

    Inaugurada el setembre del 2009, la fundació Arranz-Bravo de L’Hospitalet celebra el seu cinquè aniversari amb un nutrit programa d’activitats artístiques i educatives. El tret de sortida el donarà l’ exposició col.lectiva FAB: 5 anys protagonitzada pels 10 artistes que han exposat individualment a la fundació fins a la present data. Tots hi participen amb obra contemporània inèdita: Mesa, Cormand, Gelabert, Arranz-Bravo, Arribas i Tampanelli amb la seva darrera obra pictòrica; Consetti i Laura Ariño amb obra escultòrica de gran format pel pati de la fundació; Jordi Abelló presenta un dels seus darrers treballs: Com pinta el temps;  i finalment Xavier Gonzàlez Arnau col.laborarà amb una performance el dia de la inauguració amb una ació de la Colla Castellera de L’Hospitalet al  ritme del DjA1G.

  • Sergi Mesa. Cosmografies

    Guanyador de la primera edició del premi d’Arts Visuals Arranz Bravo, Sergi Mesa (Manresa, 1987) va exposar a la fundació el projecte pictòric Cosmografies, un conjunt d’obres que fusionen la lluminositat cromàtica amb l’estètica del videojoc i internet. Format a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i membre del grup PictoBarcelona, Mesa va ser seleccionat per la Biennal d’Art Contemporani Català 2014, finalista del premi Art<30 de la Sala Parés, i compta amb una exposició individual al cicle Projeccions d’Àlex Mitrani. Com a complement de l’exposició, Mesa va pintar un mural de més de 30 metres a l’escola Charlie Rivel de L’Hospitalet, en col•laboració amb tots els alumnes del centre. El mural i l’exposició es van inaugurar el mateix dia amb una rua festiva a través dels carrers del barri de la Torrassa.

  • Punts de fuga. Arnau Musach, Jenny Owens, Edgar Ibàñez

    En un projecte comissariat per les crítiques d’art Irina Mutt i Sandra Martínez, l’exposició forma part del cicle Dissidències de la FAB: artistes i comissàries emergents, recent sortits de la universitat –en aquest cas de la UB- , són convocats a treballar en comú un projecte inèdit expositiu. Al projecte Punts de fuga Musach, Owens i Ibàñez reaccionen davant un context hostil amb el seu art i qüestionen les estructures culpables de l’actual crisi sistèmica, a través d’accions amb material de rebuig, la natura o el propi cos humà, clamant per un retorn a l’essencialitat vital i a l’esperit crític. El catàleg de lʼexposició es va presentar amb la crítica d’art Pilar Bonet i diferents col•lectius dʼartistes per a discutir el tema de fons: Friccions. Artistes, col•lectius, institucions a lʼera de lʼautogestió. El projecte es va tancar amb el finissage Picnic Nocturn al pati de la fundació, durant la Nit dels Museus

  • Laura Ariño: morfologies

    La jove escultora Laura Ariño Laura Ariño (Barcelona, 1991) va presentar la seva primera exposició individual de la seva trajectòria. La mostra va servir d’estímul a l’autora per tal de desenvolupar noves obres de gran format que han permès donar una nova dimensió a la seva obra. Els materials utilitzats a la mostra van ser tan diversos com escollits: tela, ciment, alabastre, materials sintètics, cera… Materials necessaris per donar els matisos adequats per a expressar l’angoixa humana davant la impotència comunicativa amb el seu entorn, la desesperació, la incomprensió, la mort i el pas del temps. El temps que tot ho canvia, la metamorfosi. La ballarina Laura Calvet va oferir a la inauguració de l’exposició una dansa experimental inspirat en la idea de metamorfosi.

  • Arranz Bravo. Escultura

    Primera exposició retrospectiva dedicada a la vessant escultòrica d’Eduard Arranz-Bravo. L’exposició mostrà algunes de les escultures més rellevants realitzades d’ençà els anys setanta, moment en que començà a treballar la disciplina gràcies al mecenatge de la galeria Gaspar de Barcelona. Durant els darrers 40 anys, Arranz-Bravo ha emprat diferents tipus de tècniques i materials (pedra, bronze, marbre, materials pobres…). També ha sigut autor de diferents monuments públics, com ara L’Acollidora o el Pont de la Llibertat, a la ciutat de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelona). El catàleg de l’exposició documenta al complert les més de 200 escultures realitzades al llarg de la seva trajectòria artística.

  • Situart

    En un projecte comissariat per Marta S. Natera i Gerorgina Parrilla, l’exposició Situart mostra les obres d’alumnes de diferents especialitats de l’Escola d’Art i Disseny de l’Hospitalet Serra i Abella, resultat de les propostes per al projecte de col·laboració entre l’Escola i la Fundació. Creació, identitat i territori són els eixos transversals de l’obra del pintor Eduard Arranz-Bravo i també els conceptes que des de l’escola s’han interpretat i treballat lliurement a partir de la tutela dels mestres de l’escola i del Servei Educatiu de la fundació.

  • Fàbrica Freixas. Un col·lectiu d’artistes a l’Hospitalet

    La fundació va presentar la primera gran exposició col•lectiva dedicada als artistes residents de la fàbrica Freixas, un dels espais de producció d’art contemproani més actius de la ciutat. A la fàbrica hi resideixen escultors com ara German Consetti i Marcos Romero, ceramistes agrupats al col•lectiu La Nave; Francesca d’Alfonso, Sophie Thomson, Raúl Hernández i Paola Masi, i dissenyadors agrupats a Mermeladestudio (Miguel Ángel Juárez, Laura Blasco, Álex Estévez) o l’artista resident Quico Estivill. L’obra dels artistes va ser exposada entre la seu de la FAB i els tallers de la Freixas, i el dia de la inauguració les dues exposicions es van unir simbòlicament amb una desfilada de les arts a ritme de batucada.

  • Xavier Gonzàlez. L’alegria del salt

    Alegria del salt va ser el projecte presentat per Xavier González Arnau (Terrassa, 1980), pintor egarenc autodidacta que des de 2004 ha residit entre Berlin i Croàcia. Gonzàlez considera la pintura com una frontera des d’on expressar les veritats més inefables de l’esperit, i utilitza diferents disciplines humanístiques –la música, el pensament, la poesia- per connectar i enriquir l’experiència creativa. Amb referències a la filosofia de Nietzche, Reyes Mate o els textos sagrats de l’Antic Testament, a Alegria del Salt Gonzàlez va voler transmetre una idea d’esperança en un món sobreexposat al materialisme. Durant la inauguració, Gonzàlez va realitzar una pintura sobre una planxa de metacril•lat retroil•luminada, al ritme de la música de DjFra, resident a la sala Apol•lo de Barcelona.

  • Realitats inestables. Mireia Ferron, Elena Garcia, Luz Galdeano

    En una exposició comissariada per la crítica d’art Sílvia Muñoz d’Imbert, la fundació va presentar un projecte expositiu realitzat per tres alumnes de la Facultat de Bells Arts de Barcelona. Seleccionades de l’exposició Sense Títol’11 de la Universitat de Belles Arts de Barcelona, Ferron, Galdeano i García entrellacen naturalment diferents disciplines visuals: gravat, dibuix, pintura, vídeo i fotografia. Les tres artistes entenen l’art com un mitjà des d’on donar expressió a una realitat inestable, de ràbia continguda, molt relacionada amb els temps actuals de protesta, injustícia, desencaix o desencís utòpic. El gest agreste, la incisió, la forma estranya i misteriosa, s’alien d’una manera natural amb l’expressió de la figura humana, que ens interpel•la constantment, tant des de la presència com des de l’absència.

  • Arranz-Bravo i els llibres

    La il•lustració de llibres d’artista ha sigut una de les arts predilectes d’Eduard Arranz-Bravo (Barcelona, 1941). Al llarg de la seva trajectòria n’ha creat més de 70, essent un dels artistes catalans amb més producció en aquest gènere. En litografia, aiguafort o dibuix, Arranz-Bravo ha realitzat els llibres d’artista en col•laboració amb novel•listes (Baltasar Porcel, Camilo José Cela, Paco Umbral, George Orwell, Miquel de Palol), poetes (Francesc Parcerisas, J.M. Sobrer, Santos Torroella), pintors (Joan Ponç, Bartolozzi) i fotògrafs (Xavier Guardans). L’exposició va voler recuperar mongràficament aquesta vessant desconeguda i sorprenent del seu art, revisant també les diferents edicions que ha seguit realitzant fins els nostres dies.

  • Josep Maria de Sucre a la memòria

    La FAB homenatjà a la figura de l’escriptor i pintor Josep Maria de Sucre (Vila de Gràcia, Barcelona 1886-Barcelona, 1969), a partir de cinc propostes visuals realitzades per dues generacions diferents de creadors: d’una banda, Antoni Llena i Arranz-Bravo, i de l’altre, artistes emergents que han exposat a la fundació (Miquel Gelabert, Martí Cormand, Diego Tampanelli). Les seves obres dialoguen amb deu dibuixos al pastell d’en de Sucre, tots ells inèdits, provinents de les col•leccions d’amics de l’escriptor, com el pintor i orfebre Jaume Mercadé i el propi Eduard Arranz-Bravo. El catàleg que es va editar amb motiu de la mostra venia prologat amb un estudi actualitzat de la figura d’en de Sucre, a càrrec de l’historiador i crític d’art Àlex Mitrani.

  • German Consetti

    L’artista argentí German Consetti (Río Cuarto, 1975) arribà a mitjans de la dècada passada a Catalunya perseguint el somni de ser escultor i seguir els passos del seu gran referent: Julio González. Des de fa uns anys que viu i treballa a l’edifici Freixas de l’Hospitalet de Llobregat, al costat d’altres artistes destacats com Miquel Aparici o el col•lectiu del grup La Nave. En la seva exposició a la fundació, titulada La memòria de l’escultura, Consetti va fa una lectura expressiva i espaial de l’escultura: creant grans cranis, torsos, carros i barques, soldant metall i tallant fusta, a la manera dels grans expressionistes primitius.

  • Albert Arribas

    La proposta pictòrica d’Albert Arribas (Blanes, 1981) barreja l’explosió de color i llum amb la intensitat del seu traç, de marcat tall expressionista. La seva formació artística es consolida a través del seu recorregut per la Facultat de Belles Arts de Barcelona, l’Escola Massana fins arribar a les diverses exposicions realitzades en importants centres d’art i galeries del país. Les pintures presentades a la fundació, realitzades ex-professo en el curs de l’any 2011, són una autèntica explosió de color i llum, alhora que una lliçó de valentia pictòrica. Arribas és un virtuós en l’art de combinar colors estridents amb una pinzellada expressiva, molt hàbil amb el gest, en obres de gran format.

  • La Risa de la Hiena

    Paral•lelament a la seva exposició a la FAB, Jordi Abelló va il•lustrar el llibre, La Risa de la Hiena, un text escrit per Rafael Argullol en un dels capítols de l’assaig Vision desde el Fondo del Mar (Acantilado, 2010). Amb edició d’Albert Mercadé, i disseny de Júlia Polbach, els autors analitzen els diferents matisos del riure -cínic, vanitòs, sarcàstic, ambiciòs-, que han advertit tant en el rostre de dictadors com de polítics internacionals, al llarg de la història moderna i de l’actualitat. Argullol ho analitza desplegant el seu vast saber humanista, Abelló, des del coneixement profund del retrat modern i contemporani. Un llibre irònic, lúcid i enutjat, ben concorde amb l’ estat actual de desencís amb la classe política.

  • Jordi Abelló: Triologia del Crim

    El projecte Triologia del Crim de Jordi Abelló (Reus, 1971) va consistir en l’exposició de tres sèries sobre paper amb el format de storyboard – Interiors, Carrer i Crim – en les quals el pintor va analitzar, d’una manera tràgica i tenebrosa, la complexa relació existencial de l’ésser humà amb el seu entorn domèstic i espacial.

  • Nicolas Ortigosa

    Primera gran exposició individual de l’artista riojà Nicolas Ortigosa (Logroño, 1982). Format a la facultat de Belles Arts de Barcelona, la seva proposta va estar formada per un conjunt de grans murals realitzats amb les tècniques del dibuix i de la pintura, en una obra eminentment gestual i de gran tenacitat plàstica.

  • Arranz-Bravo. L’enigma de la llum.

    L’exposició “L’enigma de la Llum” va mostrar una de les darreres instal•lacions creades per Eduard Arranz-Bravo durant l’any 2011. En una creació que aglotina pintura, escultura i gravat, Arranz-Bravo proposà una subtil intervenció plàstica sobre un dels temes centrals de la història de la pintura: la representació de la llum i la seva vinculació amb la forma, l’espai i el color.

  • Premi Nacional de Pintura Honda. 1999-2010

    L’exposició va recollir les obres guanyadores en les 12 edicions dels premis Honda, un dels certamens de pintura més importants a Catalunya. El guardó, basat en una convocatòria oberta adreçada a pintors del panorama artístic espanyol, ha aconseguit en les 12 edicions en què s’ha celebrat una gran nivell de participació, amb més de 1.650 artistes i 2.797 obres. Entre els guardonats, van participar a l’exposició els artistes Jordi Isern, Pep Montoya, Ruth Morán o Jordi Martoranno.

  • Diego Tampanelli. Temps de Fuga.

    Diego Tampanelli (Sunchales – Santa Fe, l’Argentina, 1970) viu i treballa a L’Hospitalet des de l’any 2004, on forma part del col•lectiu TPK-Art i Pensament Contemporani. Tampanelli és un creador multidisciplinar que treballa indistintament amb imatge, pintura, vídeo o l’acció performàtica per a reflexionar sobre la idea de record i de nostàlgia en relació amb la seva terra de naixement. L’exposició a la fundació, la més important de la seva carrera, es va complementar amb el seminari La Fuga de la imatge, impartit pel col•lectiu de pensament i política del segle XXI Gep21.

  • Arranz-Bravo. Autoretrats

    Exposició dedicada als més de cinquanta autoretrats que Arranz-Bravo ha realitzat en el curs de la seva trajectòria artística. Arranz-Bravo ha cultivat una vinculació profunda i obsessiva amb aquest gènere, esdevenint un dels artistes peninsulars més compromesos amb la tradició de l’autoretrat existencial europeu. De la mateixa manera que Durero, Rembrandt, Van Gogh, Artaud o Francis Bacon, l’artista barceloní entén l’autoretrat com a un mitjà d’exploració introspectiva i al mateix temps, com a un medi per a insistir sobre alguns dels seus principals interessos plàstics, com són la intensitat de la mirada, l’expressivitat orgànica o l’efusió cromàtica.

  • Hospitalart

    Hospitalart va ser un projecte comissariat pel crític d’art Luis Casado en el qual es va presentar l’obra de cinc joves creadors vinculats a l’Hospitalet de Llobregat: Diego Tampanelli, Lusesita, Hanamaro Chaqui, Sergio Mora i Ismael Florenciano. Amb aquest gest, la fundació va voler comprometre’s amb els valors d’hospitalitat i d’acollida que han caracteritzat històricament a la ciutat de l’Hospitalet.

  • Martí Cormand

    Martí Cormand (Barcelona, 1970) inventa un món abstracte ocult que es fa visible en la representació. Aquest món infiltra la versió realista i la desintegra. Cormand actua en els sistemes de realisme i abstracció per portar la pintura a un punt d’articulació de l’autoconsciència. La seva obra conté qualitats de transparència, densitat, llum, ombres i precisió extrema, a la manera de l’Escola Holandesa; qualitats que es fusionen amb referències a les tecnologies digitals de la reproducció d’imatges. Es crea un món on l’artificial s’infiltra en el natural.

  • Miquel Gelabert. Landscapes.

    Format a la universitat de Belles Arts de Barcelona, Miquel Gelabert (Blanes, 1978) és un dels pintors emergents catalans que millor ha sabut copsar la transició cap a la pintura de paisatge contemporània. Amb la seva obra, Gelabert recupera i renova unes actituds en profunda crisi: el domini de la tècnica; l’elogi a la transcendència, la poètica, la màgia, el misteri; i la reivindicació, finalment, una tradició de la pintura moderna, a cavall entre l’abstracció i el paisatgisme poètic.